Presentació

El meu nom és Carmen Sentí Tur i, com altres companys i companyes de classe, vaig fer el FP d'Educació Infantil abans de decidir-me a fer la carrera. Començaré des del principi.

Quan estava a l'institut, en concret, a 2on de Batxillerat, vaig tenir certs problemes personals que em van fer estancar en aquest curs i repetir-lo dues vegades, però no per falta de comprensió amb respecte a les matèries, sinò per manca d'interès, el què em va fer deixar d'anar a classe. Fins que a la 3a convocatòria, no sé per quina raó, vaig decidir prendre-m'ho de veres, ja que no volia acabar a l'escola d'adults.

A la selectivitat em vaig quedar un poc curta de nota, cosa que em va condicionar perquè no vaig poder anar a la universitat en aquell moment. Una amiga, però, va decidir apuntar-se al FP de Dietètica i Nutrició que fèien per primera vegada aquell any (parlo de fa 8 anys o més), i, com jo no tenia altra cosa millor que fer ni sabia què volia fer amb la meva vida, ja que no tenia cap motivació, m'hi vaig apuntar, per a no estar tota sola i que els meus pares no s'enfadèssin (ja que l'any anterior ja em van fer treballar en un hotel, pel fet que els hi vaig dir que no volia estudiar més; el seu chantatge em va fer obrir una mica més els ulls).

Aquests estudis només em van servir per a tenir nous coneixements i, sobretot, per a tenir claríssim que no voldría treballar mai en aquest sector. Les meves pràctiques les vaig fer a l'Hospital de Can Misses, i puc assegurar que de Dietètica no vaig aprendre absolutament res.

Poc temps més tard, però, una amiga em va dir que portaria el menjador de l'escola de s'Olivera, i que li agradaria que jo l'ajudés, que estaria bé em tregués el títol de monitora de temps lliure. Jo no ho veia gens clar, ja que sóc filla única, i sempre he estat molt gelosa amb altres infants que s'acostaven a la meva mare, i he tingut un caràcter bastant difícil, ho reconec. Però com em va insistir molt, vaig decidir parlar-ho amb unes altres amigues i anar a informar-me.

Així, doncs, sense adonar-me, de sobte estava a una aula amb 20 persones més, fent el curs de monitora de temps lliure, cosa que em llevaria, durant 3 mesos, tots els meus caps de setmana: divendres de tarda i dissabtes i diumenges tot el dia. Vaig començar de molt mal humor! Però, les coses que es deien en aquell lloc no estaven tant malament... Després de tres mesos teòrics, el darrer requisit, abans de la memòria, era realitzar o una acampada que tinguès una durada d'una setmana o estar un mes a una escola d'estiu, que farien que ens firmèssin les pràctiques (si estavem capacitats, òbviament). Estava aterroritzada. No m'agradaven els infants, no s'em donaven bé, però m'havia agradat molt el què havia estat fent durant tres mesos... Valia la pena intentar-ho.

Després d'una setmana d'acampada, on em vaig conèixer gent meravellosa de la qual van sorgir dos dels meus millors amics (actualment) i dels que he après moltíssim i amb els que estic muntant una associació de temps lliure, em vaig adonar que aquella sensació era el que més m'havia omplit mai en la vida, de tot el que havia fet. Havia estat amb infants de 9 i 10 anys, osigui, que no eren infants petits, els quals tenen unes necessitats més fisiobiològiques i no tant psicològiques. Em vaig unir molt al meu grup, estàvem dia i nit junts, m'ho contaven tot, absolutament. Un fet que em va marcar durant tota l'acampada i em va donar forces va ser que la primera nit em vaig trobar amb un infant (de 9 anys) assagut a fóra de la seva tenda, sense els seus companys, tot sol. Jo no el coneixa, no coneixia a ningú, però em vaig asseure amb ell i li vaig preguntar què li passava. No recordo la conversa, ja que fa molts d'anys, però després de quasi una hora, el nen va somriure i va entrar dins la seva tenda i va anar a dormir. Jo vaig anar a la meua, la dels monitors, que estava en front. 

Poc després, va entrar la coordinadora, preguntant qui era "la Carmen", i jo vaig tenir por!!!! Em va demanar que anés a donar una volta amb ella per a parlar i hi vaig anar. No sé què m'esperava, però estava nerviosa i tenia por. Bé, doncs em va dir que l'infant amb el què jo havia estat parlant era el seu fill, i que no sabia què era el que jo li havia dit, però que era la primera vegada que el nen realment es volia quedar a dormir en un campament, ja que mai havia passat de la primera nit, perquè la seva àvia venia a recollir-lo sempre des que tenia 4 anys (la coordinadora i el seu home, també coordinador, el portaven a totes les acampades, per a veure si es decidia a quedar-se a dormir). 

Això va passar el primer dia; no puc descriure les forces que em va donar per a seguir endavant. Al final de l'acampada, jo havia estat i m'havia intentat relacionar amb tots els infants del grup d'aquesta edat, però més amb el meu grup de 5 (cada monitor tenia 5 infants que responien més al seu càrreg).

Després d'això, em vaig posar a treballar al menjador on la meva amiga m'havia demanat de treballar; a la mateixa vegada, jo, després de les meves pràctiques, em vaig informar del FP d'Educació Infantil de Sant Antoni i de seguida vaig procurar apuntar-m'hi i que m'hagafèssin.

Vaig començar a motivar-me, a adonar-me'n que tot el que havia viscut tota la meva vida no tenia per què ser el correcte, el sistema educatiu no havia de ser tancat, no tenia perquè ser com fins ara, com ho havia viscut jo. Sentia que se'm donava bé, que tot ho podia fer, em sentia que necessitava avançar més aviat. Així, doncs, no sé per quin motiu, tenia ganes de sortir fóra. Vaig decidir acabar els meus estudis del FP d'Infantil a Palma. No sé com, vaig aconseguir que m'hagafèssin. Crec que vaig prendre una molt bona decisió, ja que vaig conèixer moltes escoles i molta gent que em van aportar molts de coneixements i moltes experiències que em van enriquir molt positivament. A més, que vaig començar a assistir a un centre dedicat a infants amb necessitats socials, i ho vaig fer com a voluntària. A l'any següent, em van donar feina com a educadora allà mateix, a Palma, en una escoleta pública però que la portava una empresa privada. La coordinadora de l'escoleta on vaig fer les meves pràctiques em va recomanar. Això va ser un altre gest que em fa donar més forces per a seguir creixent, i em va motivar per a no aturar mai. 

En acabar el primer curs de magisteri, però, per certs motius, vaig haver de tornar a Eivissa, que sempre serà i ha estat ca meua. Segueix estant molt motivada, encara que penso que em falten coses per a estar realitzada, com ho estava fóra de l'Illa.

Penso que els que estem aqui, per desgràcia, en quant a noves tecnòlogies, recursos, en quant a tot en general, estem endarrerits, i això és una llàstima. Està clar que cada vegada hi ha més gent i més centres que volen innovar-se i actualitzar-se, però trobo que necessitem ajudes des de el Consell i Govern, es necessiten canvis directament des de dalt, en el sistema educatiu. Una vegada, inclús, vaig anar a parlar a la Conselleria d'Educació, ja que en el Consell tenc gent coneguda, per a aportar noves idees que no requeririen haver de pagar a ningú, però motivarien als estudiants que estan a magisteri a fer voluntariats a canvi de convalidacions de crèdits en certes asignatures, com Sociologia i Convivència de l'Educació; això ja es fa a Palma, en concret, a la Universitat privada, a l'Alberta. A la persona amb la que vaig parlar li va interessar moltíssim, es va quedar amb el meu telèfon i em va dir que em trucaria; ja fa més d'un any. No interessa fer aquestes coses, no interessa a les entitats públiques. Això es fa a Mallorca per què ho porta una monja que es dedica única i expressament als infants que estan tot el dia al carrer. La societat en què vivim és injusta. Necessitem un canvi, però un canvi a nivell global. Sé que el que estic fent és el correcte, vull lluitar tot el que pugui, però de vegades em sento tota sola. Hem de fer alguna cosa promte.