Óbviament, les possibilitats didàctiques dels ordinadors i de les xarxes són molt àmplies; només hi ha que veure tots els avenços que tenim en les TIC en els darrers anys, per exemple, en els nostres mòvils, per a poder fer-nos una idea del que podem arribar a fer a una aula.
Així, doncs, amb aquesta modernització, també han d'aparèixer noves demandes, segons Cabero: l'actualització dels coneixements per part del professorat i noves competències dels alumnes. Aleshores, parlem de la web 2.0, on el mateix autor ens diu que la innovació en l'aprenentatge es converteix en necessitat.
Després de llegir aquestes línies, s'em fa lògica aquesta afirmació, ja que ara mateix se'm ve a la ment una imatge de com la societat avança però l'escola queda antiquada, estancada en els anys passats. Per a què els nostres infants puguin estar motivats i l'escola vagi a la vegada que la resta de la societat, s'ha de fer que els professors tinguin els coneixements adequats per a impartir les classes segons el moment en què es trobi la societat. Així com ens sembla impropi no disposar d'accessos per als minusvàlids en llocs públics, per exemple, baix el meu punt de vista, també ho és que l'escola sigui un lloc que queda endarrerit amb respecte a la societat on es troba. Sé que és una comparació un poc dura, però si obrim els ulls i observem com els infants (la gran majoria d'ells) d'avui en dia, de les nostres aules, a casa seva tenen quasi tots els mitjans tecnològics que volen i quan arriben a escola, els fan treballar amb mitjans rudimentàris, crec que no és ni necessari que ens preguntem què és el que està fallant.
Tot això ens serveix d'ajuda per a explicar el què segueix explicant-nos Cabero, de per què els infants prefereixent esbrinar com funciona un aparell mitjan l'assaig-error que no llegint el manual d'instruccions (i molts adults també, jo estic inclosa).
A més de tot això, mitjançant la xarxa ens és més fàcil (als infants i a tots) el cercar respostes a les nostres preguntes: més ràpidament i més quantitat d'elles. Segons Boschma (2007, 59), avui en dia, dir "perquè sí" no ens basta, per aquesta raó necessitem cercar explicacions i ens és molt més fàcil posar-lo al Google que cercar-ho a un lligre. També, la crua realitat és que quasi tothom de classe mitja té ordenador a casa seva, però no tothom té diccionari (ho sé perquè dono classes particulars de repàs a infants de primària).
Per una altra banda, Castaño (2008) ens diu que la web 2.0 no és una revolució tecnològica, sinó que més bé és una actitud, una revolució social. M'agradaria analitzar un poc aquesta afirmació. Jo crec que el que ens vol dir és que des de sempre la manera que han tingut els ciutadans d'informar-se ha estat de forma vertical descendent, i no hi havia reciprocitat, no hi havia intercanvi d'informació. Amb la incorporació de la web 1.0 que això canviés va començar a donar forma i, ja, definitivament amb la web 2.0 s'ha fet realitat. L'intercanvi d'informació entre les persones de tot arreu del món, el no haver de creure el primer que s'ens diu del primer que publica una notícia, això és, d'alguna manera, inconformisme; per això crec que Castaño diu que es tracta d'una revolució social.
El dolent d'això darrer és que s'està reivindicant, segons Cabero, que massa gent publiqui informació que no és de fiar com si ho fós, sense fonts ni exigències de la realitat. Així, els usuaris que cerquen aquesta informació i no es preocupen d'on prové, poden obtenir informació falsa i/o errónea.
A més, Kenn (2007, 23) parla que la revolució Web 2.0 ens està portant a una superficial observació del a realitat més que a un anàlisi selectiu; un caos que oculta la informació útil; i que, a més, estam en presència d'una nova generació de cleptòmans de la propietat intel·lectual. Això és el que parlàvem línees més amunt. Quan deixa d'haver-hi control sobre el que es publica i la gent no té consciència del que llegeix, és quan la societat torna a deixar de tenir el control de la informació i torna a estar sotmesa a mentides que hi ha que tornar a filtrar.
Seguint, però, amb el tema educatiu, Cabero parla que en aquest moment històric on ens trobem amb la revolució Web 2.0, obligatòriament hi ha unes noves necessitats, amb nous problemes a resoldre i plantejar, amb alumnes que presenten unes característiques congnitives, actitudinals i socials diferents a les de generacions anteriors. És aquí on l'autor parla de l'Educació 2.0. Parlem que el mestre ja no té la funció d'informador com l'havia tingut; ara les seves funcions seran de guia, orientador i disenyador de situacions mediades d'aprenentatge, per a què els alumnes adquireixin coneixements, competències i habilitats, individual o col·lectivament. A més, també ens diu que l'aprenentatge col·laboratiu i cooperatiu en front al competitiu serà el que marqui i dirigeixi el procés formatiu, com les redes socials; així l'estil serà horitzontal, no vertical.
García Aretio (2008) també ens diu que l'ús de les ferramentes web 2.0 facilitarà la col·laboració deslocalitzada de l'espai proper en el qual es desenvoluparà l'acció formativa, afavorint la mobilitat virutal dels estudiants.
Després de tots els comentaris i reflexions d'aquests autors, i de tenir clar que les possibilitats didàctiques dels ordinadors i les xarxes per a la transformació de l'educació són grandioses, la meva conclusió és que el més important és ensenyar a cercar la bona informació i no quedar-se amb la primera que es trobi, ensenyar als infants a cercar-la i també a saber triar-la i, algún dia, tal vegada, a publicar les seves feinetes, sobretot a ensenyar als mestres els grans recursos que tenim i a saber utilitzar-los, perquè no és apropiat que un infant de 6 anys tingui més coneixement de com utilitzar un ordenador que un mestre. S'ha de tenir consciència de voler reciclar-se. I també hem de transmetre el valor educatiu i didàctic de les noves tecnologies a les famílies, i que les utilitzin en seny, i que prediquin amb l'exemple.
I ja per acabar definitivament, aquí vos deixo un brevíssim video sobre els nens i les noves tecnologíes. M'ha fet especial gràcia perquè són dibuixets i hi ha que llegir, però parla dels nadius digitals i de la incertidumbre dels mestres en front de les TIC; al final és una "petita"propaganda d'un institut d'estudis, però és interessant!
No hay comentarios:
Publicar un comentario