Realment, si ens fixem, la inserció de les noves Tecnologies de la
Informació i de la Comunicació ha estat molt ràpida, encara que estem en el
procés, igualment. És a dir, si mirem cap en darrera a la Història, ens adonem
que nosaltres existim fa mils i mils d’anys, en canvi, la tecnologia de la qual
disposem, fa quant? Vint anys? Més o menys, al manco a Espanya, ja que fins que
jo no vaig tenir 10 anys, els meus pares no tingueren un senyor telèfon mòbil d’un
tamany i pes considerablement grans.
Al
costat de l’evolució de l’home, l’evolució de les TIC ha estat rapidíssima. Tal
vegada, per aquesta raó, sigui tant difícil per certes persones d’integrar-les
a les aules i a les seves cases i, també, que arribin a totes bandes, ja no per
igual, però que arribin a tot arreu.
Per a què hi hagi una evolució, fa falta partir d’un punt i anar creixent
poc a poc. Per a això es necessita un pla d’inserció de les TIC a l’escola, al
currículum d’Educació Infantil: farà falta una adequació del sistema escolar a
les característiques de la societat de la informació (cosa bastant difícil si
pensem que ja costa el fet que les escoles evolucionin simplement al ritme de
la societat, culturalment parlant, com el tema de la religió, com tractar la
immigració i de més; llavors, se’m fa difícil entendre com una escola es pot
adequar a la societat de la informació, però suposo que aquest punt voldrà dir,
encara que sigui, una petita part); preparació dels infants i joves davant
noves formes culturals digitals (una altra cosa bastant difícil si els mestres
no estan bastant preparats ells mateixos; això significa que la formació primer
ha de passar pels mestres abans que pels infants); increment i millora de la
qualitat dels processos d’ensenyament (òbviament) i innovació del mètodes i
materials didàctics (que trobo que això depèn del lloc en el què es trobi
situada l’escola i la importància que aquesta li doni a les TIC).
Hi ha diverses fases, en la inserció de les TIC a l’escola. Cap als anys
vuitanta, dins el currículum es van incorporar assignatures relacionades amb la
informàtica, s’usaven alguns ordenadors per a la gestió administrativa dels
centres, es van crear alguns programes o softwares educatius i el professorat
començava a formar-se dins aquest camp. Els recursos materials i econòmics van
ser escassos, més del que s’esperava.
Als anys noranta, vam fer una passa enrere, ja que la reforma educativa
(LOGSE) no prioritzava gens les TIC i va reduir considerablement els recursos
econòmics. El què ja s’havia impulsat, va desaparèixer o es va estancar.
Però, a principis del segle XXI, les administracions van donar recolzament
a les TIC en tots els sectors. També van sorgir uns programes europeus que van
facilitar l’accés al treball i la integració social de grups desfavorits
(Youthstart, Now, Adapt, Integra, Horizon). Es va dotar d’Internet a totes les
escoles europees abans de la finalització del 2001, en concret, a cada aula; i,
abans que acabés el 2002, es va donar formació al professorat davant les noves
tecnologies. A aquest “boom” el coneixem com “la fascinació per Internet.
A Espanya, concretament, es va desenvolupar el programa eLearning, que es
va traduir en el “Plan Info XXI”. En el 2003 es finalitza aquest i es
converteix en España.es; a més de tot això, al 2004 es van aprovar mesures per
a potenciar el programa Internet a l’Aula.
El què no m’agrada de tot això és que sempre està la política immersa. Als
anys noranta, els quals podrien haver servit per a seguir investigant aquesta
nova manera d’educar, d’investigar, d’interrelacionar-nos entre tots, només va
servir per a què qui arribés al poder decidís, només per dur la contrària a qui
havia abans, que no fomentaria les TIC, al menys, durant un bon temps. Si mirem
als nostres veïns, va haver una temporada en la què ens vam quedar bastant enrere;
ara mateix comencem a despertar, a apressurar-nos (voler córrer no és gaire bo)
i no voler quedar-nos a la cua. Però sí que és veritat que jo recordo quan era
més petita que mirava la televisió i només veia a adolescents amb telèfons
mòbils i ordenadors connectats a Internet. A Eivissa jo no coneixia a ningú amb
un mòbil més modern que el dels meus pares! No vull semblar exagerada, només
vull imaginar a on podríem ser ara mateix si no ens haguéssim aturat durant deu
anys.
La imatge d'acontinuació, l'he realitzat jo amb el programa que ens han ensenyat a utilitzar aquest any, GIMP, molt creatiu i fàcil. En aquesta vull representar un home (que amb molta imaginació voldria que fós un mestre) davant un ordenador i que està aterroritzat perquè treballar amb aquest és com un problema molt difícil de matemàtiques (com el què hi ha al quadre de diàlog). Les direccions de les imatges les posaré més avall, a part, per a què no interfereixin en la lectura.
Parlant més concretament, en aquest punt no existeix un pla global que
coordini la integració de les noves tecnologies en el conjunt del sistema
escolar espanyol en coherència amb les directrius europees, sinó que existeixen
molts plans i accions desenvolupades de manera aïllada i exclusiva per l’àmbit
territorial de cada Comunitat Autònoma. Per exemple, amb el Projecte Xarxipèlag
que s’inicià al 2000, els objectius van ser que tots els centres estiguessin equipats
i connectats a Internets, a més de facilitar la gestió acadèmica-administrativa
d’aquests i la formació i recursos didàctics als mestres.
Una altra vegada es torna a ficar la política de per mig, inevitable. Encara
que sota el meu punt de vista, es fa més “personal” quan una Comunitat Autònoma
estableix els plans i accions pròpies que portarà a terme, no hi ha ningú que
coordini el sistema escolar espanyol amb les directrius europees; si formem
part de la UE, formem part també per la educació, no? Em sap mal dir-ho, però m’agradaria
que, justament, el nostre sistema educatiu s’assemblés més a alguns dels
nostres països nòrdics que, pel que sabem avui dia, són dels millors. Tenim una
mateixa moneda, unes mateixes normes per a segons què, però el sistema educatiu
no és el mateix... Sembla surrealista. No entenc per què si vius en una
Comunitat Autònoma has de seguir unes directrius i per què en una altra, unes
altres. Si ja m’estranya en diferents països de la mateixa UE, ni he de parlar
de dins el nostre país.
Si Iglesias (2004) diu que “una autèntica integració curricular dels
recursos tecnològics ha de considerar, al menys, l’objecte d’estudi, el recurs
didàctic, els recursos per a l’expressió i comunicació i els recursos per a l’organització,
gestió i administració”, si aquestes són les suposades bases, per què no està
estipulat a cap banda que tot el país les ha de seguir? És a dir, com tot, es
fan unes normes generals i, després, en cada Comunitat Autònoma, unes més
petites i específiques per a cadascuna.
Per últim, una cita den Cabero (2010) que està a final del tema i que m’agradaria
citar, diu: “hasta que una tecnología no se haga invisible a los ojos del professor
y de los estudiantes, como ya ocurre con la pizarra y comienza a pasar con algunes
tecnologies más tradicionales como los retroproyectores, de verdad no serán incorporadas
a la enseñanza de forma constante y no puntual.”.
Aquestes línies m’agraden molt, perquè, pel que jo entenc, es refereixen a
que fins que no deixes d’observar alguna cosa específica com a “tecnològica”,
és a dir, fins que no la facis servir tant normal com fas servir un llapis (per
exemple), voldrà dir que encara no estan ben incorporades a l’ensenyament. El
contingut de les seves paraules m’agrada molt, però si ho relaciono amb els
paràgrafs d’abans, amb els que diuen que cada Comunitat Autònoma seguirà unes
directrius que ella mateixa establirà, jo penso que si no hi ha un consens, una
decisió de quines han de ser, al menys, les directrius bàsiques, difícilment es
pot arribar a aquest punt; és a dir, si una escola de Barcelona fa servir les
pissarres digitals, els infants d’allí acabaran per “fer-les invisibles”, però
si un dels infants d’aquestes escoles es trasllada, per exemple, a Madrid, on
tot ho fan amb ordenadors, que cada alumne té un ordenador cadascun, haurà de
tornar a fer el procés. I estic parlant dels materials més habituals, però
podria passar amb materials menys habituals, i podria passar amb un infant
petit el qual els seus pares cada any canvien de Comunitat Autònoma per feina.
Som enrevessada, però trobo que haurien d’haver-hi unes pautes comuns.
Per acabar, m'agradaria adjuntar aquest video que he trobat (després de visualitzar-ne un parell, també d'interessants, però crec que aquest és més complet).
En aquest, entre d'ells, parlen en Manuel Castells, que ens informa que la realitat virtual no és paral·lela a la realitat que vivim, sinó que són la mateixa realitat, ja que Internet és una realitat, i en Jenkins, que afirma que hem de preparar els infants no pel que ja ha estat, sinó pel que serà (parlant de l'educació i de les TIC).
A més, en el vídeo es diu una frase que m'ha agradat molt i és que els recursos humans són com els naturals, que hem de treure de baix la terra, no els trobem a sobre la superfície, hem de crear les circumstàncies per a què sorgeixin.
També, el Ken Robinson canvia la paraula "evolució" per la paraula "revolució", referint-se als sistemes educatius del voltant del món, ja que l'evolució, ens diu, no basta: el floriment humà no és un procés mecànic, és un procés orgànic. No es pot preveure el què passarà, tant sols crear ses condicions òptimes per a que succeeixi.
De veres, aquest vídeo m'ha encantat, el recomano a tothom.
A més, en el vídeo es diu una frase que m'ha agradat molt i és que els recursos humans són com els naturals, que hem de treure de baix la terra, no els trobem a sobre la superfície, hem de crear les circumstàncies per a què sorgeixin.
També, el Ken Robinson canvia la paraula "evolució" per la paraula "revolució", referint-se als sistemes educatius del voltant del món, ja que l'evolució, ens diu, no basta: el floriment humà no és un procés mecànic, és un procés orgànic. No es pot preveure el què passarà, tant sols crear ses condicions òptimes per a que succeeixi.
De veres, aquest vídeo m'ha encantat, el recomano a tothom.
URL's del material utilitzat:
No hay comentarios:
Publicar un comentario