<La comunicació és la base del bon
funcionament d’una escola>
Cada vegada més, s’usen les tecnologies de la informació
i la comunicació per poder optimitzar les relacions i comunicacions en aquesta.
Les TIC han de servir per unir i entrelligar.
Atúnez estableix uns aspectes i unes accions de
col·laboració entre centres (TICs entre escoles): Coneixement dels centres, denunciar situacions
injustes, compartir recursos, participar en projectes comuns i establir xarxes
de centres.
La comunicació escola-família amb les TIC:
Participació, oportunitats educatives, evolució
educativa dels fills.
Què succeeix amb la imatge digital dels infants de les aules? Com a mestres hem de ser
conscients al penjar les fotografies dels nostres (futurs) infants, encara que tinguem els permisos de les
famílies, ja que estem formant, encara que no amb intenció, una imatge digital
dels nostres alumnes, i sense que ells ho vulguin. Llavors, hem de saber
seleccionar les fotografies mes adients i menys personals que puguin resumir i
mostrar el que es fa a classe, en poques imatges.
Per una altra banda, parlem de la importància de la comunicació amb la
família i dels beneficis de les TIC a l’entorn familiar. És important fomentar l'ús de les TIC perquè amb elles s'aprén millor i perquè la societat d'avui dia vol alumnes formats en TIC i que les puguin usar
fóra de l’aula amb criteri. Aquesta darrera frase, el tenir criteri, es refereix a tenir seny, a poder confiar en què un infant al què has ensenyat a navegar per internet, no caurà en l'error de penjar una fotografia seva mig nu a la red; hem d'educar.
He fet aquest gràfic amb el paint; m'ha costat un poc perquè he hagut de fer el dibuix a una banda (paint), inserir el text al word i després aferrar-ho una altra vegada al paint. I ja acabat, posar-ho aquí. Però ho he volgut fer perquè crec que és una bona representació d'un gràfic d'una escola-família amb les TIC.
La família potencia, des de casa, la feina del
docent: el professional fa el primer pas, i després es fa un pla d’actuació per
a la família TIC, que seria:
- - Conèixer
a les famílies dels nostres alumnes: què podem fer per aconseguir aquesta informació?
- - Informar
a les famílies: de què hem d’informar-les?
- - Formar
a les famílies
En definitiva, el centre ha de ser l’encarregat de
dissenyar una sèrie d’actuacions per implicar als pares en la formació de les
seves competències digitals.
El què s’ha de fer des de casa és que les famílies
ensenyin als fills a navegar amb sentit comú, aprendre a potenciar els
beneficis de les videoconsoles (oci familiar), promoure les habilitats socials
(xarxes socials). Ús racional de les TIC per reportar grans avantatges.
A més de tot això, però, hi ha investigacions (Martín y Gairín 2007) que indiquen que la participació de les famílies als centres és
escassa, així com el debat i el consens sobre com es vol que sigui aquesta
participació. Llavors, en la “Revista de medios de comunicación” que tenim com
a lectura obligatòria d’aquest tema, es diu que les tecnologies de la
informació i la comunicació obrin noves perspectives, no només per informar i implicar a la família en la trajectòria escolar dels menors i adolescents, sinó
també per afavorir les relacions entre la família, l’escola i la comunitat.
Seguint amb autors que es comenten a la lectura, Luque et al (2009) plantejen un exemple de com uns mestres inserten les TIC a l'escola, i és per a la comunicació amb les famílies: s'empren blogs interactius de tutoria virtual amb pares d'alumnes d'educació infantil; es fan tants de blogs com àrees es treballen en educació infantil, per a que, segons ens explica, a casa puguin tenir, les famílies, un instrument motivador i suggerent d'aprenentatge amb els infants. Per una altra banda, hi ha enquestes que demostren que quant més implicades estan les famílies als centres on estudien els seus infants, tinguin l'edat que tinguin, els resultats acadèmics d'aquests són millors. Però, encara hi ha moltes famílies que pensen que no poden participar amb el centre, perquè tenen la idea desfassada que els experts són única i exclusivament els docents (Durning, 1995). Per a aconseguir un canvi de mentalitat, és necessari un canvi d'escenari: mostrar una escola innovadora, en el què les TIC estan per tot arreu i tothom pot i ha de participar.
Ja per acabar, vull adjuntar aquest vídeo que es diu "TIC, Escuela y Familia", del CEP Granada, de l'any 2012. El vídeo es sent un poc fluixet, però val la pena mirar-ho!
Encara que aquest vídeo sembli molt informal, ja que Lola Urbano parla de les seves experiències al seu centre i, més concretament a la seva aula, trobo que tot el que diu és molt enriquidor; suposo que és una xerrada per mestres d'un altre centre, ja que la presentadora de Lola Urbano, al principi diu que "si els hi agrada, seguiran amb el seu exemple".
Realment, si ens fixem, la inserció de les noves Tecnologies de la
Informació i de la Comunicació ha estat molt ràpida, encara que estem en el
procés, igualment. És a dir, si mirem cap en darrera a la Història, ens adonem
que nosaltres existim fa mils i mils d’anys, en canvi, la tecnologia de la qual
disposem, fa quant? Vint anys? Més o menys, al manco a Espanya, ja que fins que
jo no vaig tenir 10 anys, els meus pares no tingueren un senyor telèfon mòbil d’un
tamany i pes considerablement grans.
Al
costat de l’evolució de l’home, l’evolució de les TIC ha estat rapidíssima. Tal
vegada, per aquesta raó, sigui tant difícil per certes persones d’integrar-les
a les aules i a les seves cases i, també, que arribin a totes bandes, ja no per
igual, però que arribin a tot arreu.
Per a què hi hagi una evolució, fa falta partir d’un punt i anar creixent
poc a poc. Per a això es necessita un pla d’inserció de les TIC a l’escola, al
currículum d’Educació Infantil: farà falta una adequació del sistema escolar a
les característiques de la societat de la informació (cosa bastant difícil si
pensem que ja costa el fet que les escoles evolucionin simplement al ritme de
la societat, culturalment parlant, com el tema de la religió, com tractar la
immigració i de més; llavors, se’m fa difícil entendre com una escola es pot
adequar a la societat de la informació, però suposo que aquest punt voldrà dir,
encara que sigui, una petita part); preparació dels infants i joves davant
noves formes culturals digitals (una altra cosa bastant difícil si els mestres
no estan bastant preparats ells mateixos; això significa que la formació primer
ha de passar pels mestres abans que pels infants); increment i millora de la
qualitat dels processos d’ensenyament (òbviament) i innovació del mètodes i
materials didàctics (que trobo que això depèn del lloc en el què es trobi
situada l’escola i la importància que aquesta li doni a les TIC).
Hi ha diverses fases, en la inserció de les TIC a l’escola. Cap als anys
vuitanta, dins el currículum es van incorporar assignatures relacionades amb la
informàtica, s’usaven alguns ordenadors per a la gestió administrativa dels
centres, es van crear alguns programes o softwares educatius i el professorat
començava a formar-se dins aquest camp. Els recursos materials i econòmics van
ser escassos, més del que s’esperava.
Als anys noranta, vam fer una passa enrere, ja que la reforma educativa
(LOGSE) no prioritzava gens les TIC i va reduir considerablement els recursos
econòmics. El què ja s’havia impulsat, va desaparèixer o es va estancar.
Però, a principis del segle XXI, les administracions van donar recolzament
a les TIC en tots els sectors. També van sorgir uns programes europeus que van
facilitar l’accés al treball i la integració social de grups desfavorits
(Youthstart, Now, Adapt, Integra, Horizon). Es va dotar d’Internet a totes les
escoles europees abans de la finalització del 2001, en concret, a cada aula; i,
abans que acabés el 2002, es va donar formació al professorat davant les noves
tecnologies. A aquest “boom” el coneixem com “la fascinació per Internet.
A Espanya, concretament, es va desenvolupar el programa eLearning, que es
va traduir en el “Plan Info XXI”. En el 2003 es finalitza aquest i es
converteix en España.es; a més de tot això, al 2004 es van aprovar mesures per
a potenciar el programa Internet a l’Aula.
El què no m’agrada de tot això és que sempre està la política immersa. Als
anys noranta, els quals podrien haver servit per a seguir investigant aquesta
nova manera d’educar, d’investigar, d’interrelacionar-nos entre tots, només va
servir per a què qui arribés al poder decidís, només per dur la contrària a qui
havia abans, que no fomentaria les TIC, al menys, durant un bon temps. Si mirem
als nostres veïns, va haver una temporada en la què ens vam quedar bastant enrere;
ara mateix comencem a despertar, a apressurar-nos (voler córrer no és gaire bo)
i no voler quedar-nos a la cua. Però sí que és veritat que jo recordo quan era
més petita que mirava la televisió i només veia a adolescents amb telèfons
mòbils i ordenadors connectats a Internet. A Eivissa jo no coneixia a ningú amb
un mòbil més modern que el dels meus pares! No vull semblar exagerada, només
vull imaginar a on podríem ser ara mateix si no ens haguéssim aturat durant deu
anys.
La imatge d'acontinuació, l'he realitzat jo amb el programa que ens han ensenyat a utilitzar aquest any, GIMP, molt creatiu i fàcil. En aquesta vull representar un home (que amb molta imaginació voldria que fós un mestre) davant un ordenador i que està aterroritzat perquè treballar amb aquest és com un problema molt difícil de matemàtiques (com el què hi ha al quadre de diàlog). Les direccions de les imatges les posaré més avall, a part, per a què no interfereixin en la lectura.
Parlant més concretament, en aquest punt no existeix un pla global que
coordini la integració de les noves tecnologies en el conjunt del sistema
escolar espanyol en coherència amb les directrius europees, sinó que existeixen
molts plans i accions desenvolupades de manera aïllada i exclusiva per l’àmbit
territorial de cada Comunitat Autònoma. Per exemple, amb el Projecte Xarxipèlag
que s’inicià al 2000, els objectius van ser que tots els centres estiguessin equipats
i connectats a Internets, a més de facilitar la gestió acadèmica-administrativa
d’aquests i la formació i recursos didàctics als mestres.
Una altra vegada es torna a ficar la política de per mig, inevitable. Encara
que sota el meu punt de vista, es fa més “personal” quan una Comunitat Autònoma
estableix els plans i accions pròpies que portarà a terme, no hi ha ningú que
coordini el sistema escolar espanyol amb les directrius europees; si formem
part de la UE, formem part també per la educació, no? Em sap mal dir-ho, però m’agradaria
que, justament, el nostre sistema educatiu s’assemblés més a alguns dels
nostres països nòrdics que, pel que sabem avui dia, són dels millors. Tenim una
mateixa moneda, unes mateixes normes per a segons què, però el sistema educatiu
no és el mateix... Sembla surrealista. No entenc per què si vius en una
Comunitat Autònoma has de seguir unes directrius i per què en una altra, unes
altres. Si ja m’estranya en diferents països de la mateixa UE, ni he de parlar
de dins el nostre país.
Si Iglesias (2004) diu que “una autèntica integració curricular dels
recursos tecnològics ha de considerar, al menys, l’objecte d’estudi, el recurs
didàctic, els recursos per a l’expressió i comunicació i els recursos per a l’organització,
gestió i administració”, si aquestes són les suposades bases, per què no està
estipulat a cap banda que tot el país les ha de seguir? És a dir, com tot, es
fan unes normes generals i, després, en cada Comunitat Autònoma, unes més
petites i específiques per a cadascuna.
Per últim, una cita den Cabero (2010) que està a final del tema i que m’agradaria
citar, diu: “hasta que una tecnología no se haga invisible a los ojos del professor
y de los estudiantes, como ya ocurre con la pizarra y comienza a pasar con algunes
tecnologies más tradicionales como los retroproyectores, de verdad no serán incorporadas
a la enseñanza de forma constante y no puntual.”.
Aquestes línies m’agraden molt, perquè, pel que jo entenc, es refereixen a
que fins que no deixes d’observar alguna cosa específica com a “tecnològica”,
és a dir, fins que no la facis servir tant normal com fas servir un llapis (per
exemple), voldrà dir que encara no estan ben incorporades a l’ensenyament. El
contingut de les seves paraules m’agrada molt, però si ho relaciono amb els
paràgrafs d’abans, amb els que diuen que cada Comunitat Autònoma seguirà unes
directrius que ella mateixa establirà, jo penso que si no hi ha un consens, una
decisió de quines han de ser, al menys, les directrius bàsiques, difícilment es
pot arribar a aquest punt; és a dir, si una escola de Barcelona fa servir les
pissarres digitals, els infants d’allí acabaran per “fer-les invisibles”, però
si un dels infants d’aquestes escoles es trasllada, per exemple, a Madrid, on
tot ho fan amb ordenadors, que cada alumne té un ordenador cadascun, haurà de
tornar a fer el procés. I estic parlant dels materials més habituals, però
podria passar amb materials menys habituals, i podria passar amb un infant
petit el qual els seus pares cada any canvien de Comunitat Autònoma per feina.
Som enrevessada, però trobo que haurien d’haver-hi unes pautes comuns.
Per acabar, m'agradaria adjuntar aquest video que he trobat (després de visualitzar-ne un parell, també d'interessants, però crec que aquest és més complet).
En aquest, entre d'ells, parlen en Manuel Castells, que ens informa que la realitat virtual no és paral·lela a la realitat que vivim, sinó que són la mateixa realitat, ja que Internet és una realitat, i en Jenkins, que afirma que hem de preparar els infants no pel que ja ha estat, sinó pel que serà (parlant de l'educació i de les TIC). A més, en el vídeo es diu una frase que m'ha agradat molt i és que els recursos humans són com els naturals, que hem de treure de baix la terra, no els trobem a sobre la superfície, hem de crear les circumstàncies per a què sorgeixin. També, el Ken Robinson canvia la paraula "evolució" per la paraula "revolució", referint-se als sistemes educatius del voltant del món, ja que l'evolució, ens diu, no basta: el floriment humà no és un procés mecànic, és un procés orgànic. No es pot preveure el què passarà, tant sols crear ses condicions òptimes per a que succeeixi. De veres, aquest vídeo m'ha encantat, el recomano a tothom.
Les possibilitats, a dins de l’aula, són molt àmplies.
ØCom a fi o objecte d'estudi: l'objectiu és oferir a l'alumnat coneixements
i destreses bàsiques sobre la informàtica i adquirir les bases d'una formació
tecnològica
ØCom a mitjà o instrument didàctic: l'objectiu és convertir-ho en
instrument d'aprenentatge
És a dir, en els dos casos volem que l’infant
es relacioni amb les TIC: que aprengui d’elles o amb elles.
Pel professor suposa un bon suport en les tasques
administratives, en la preparació de les classes i la seva avaluació, i en les
tasques d'ensenyament.
Pels alumnes, una adquisició dels
coneixements sobre sí mateixos, autonomia personal i coneixement de l'entorn.
Aquí podem parlar un poc de les limitacions del software educatiu a l'aula. Un dels problemes més grans és que el coneixement, per part dels docents, en quant a les TICs, és bastant limitat. No són tots els mestres els que es reciclen ni tampoc tots els que estan disposats a introduïr les noves tecnologies a les aules. Així, doncs, quan els infants saben més que nosaltres a l'hora de treballar amb els ordenadors, les noves tecnologies a les aules perden, absolutament, tota la seva utilitat.
Per exemple, aquesta fotografia que sembla tan senzilla, és una imatge que m'ha costat dues sessions pràctiques de dues hores cadascuna, més un parell d'hores a casa meva.
Si volem que els infants aprenguin que les TIC no només són per a jugar amb els videojocs a disparar, primer ho hem d'experimentar nosaltres i estar-ne convinçuts.
Segons Marquès, les cinc condicions bàsiques
que ha de reunir el software educatiu són:
-Han de ser programes
elaborats i amb una finalitat didàctica
-L'ordinador ha de ser el
suport en el què els alumnes realitzin les activitats proposades
-Han de ser interactius i,
per tant, exigir una resposta activa per part de l'alumnat
-Han de permetre la
individualització del treball, adaptant-se a les respostes de cada alumne
-També han de ser senzills d'utilitzar
i no requerir coneixements especialitzats ni sofisticats
El software educatiu, segons Urbina:
vProgrames tutorials que diuen a l'alumne pas per pas el què han de fer
vProgrames d'exercitació i pràctica
vProgrames de simulació
vProgrames oberts d'exploració amb paper més reflexiu
vProgrames de creació multimèdia
vProgrames informatius
vProgrames d'utilitat o propòsit general, com skype
vProgrames lúdics, d'entreteniment
Urbina, a més, pensa que la societat es
centra en avaluar productes que ja han sortit al mercat, educativament parlant.
Això no seria suficient: s'hauria de començar molt abans.
·Hi ha que determinar de
manera precisa les característiques i potencialitats del material (per suplir
les possibles carències), i
·Obtenir un perfil més
específic del programa per elaborar les estratègies del seu ús (fer
adaptacions)
En la meva opinió, això succeeix perquè s'està massa pendent (per una part és òbvi) que el producte es vengui; així, doncs, la part pedagògica queda molt de costat. Trobo que s'hauría de fer el què diu aquest autor, però la societat en què vivim només pensa en moure's econòmicament; així, idó, intenten fabricar un jugueroi que compleixi amb la normativa vigent i fan que passi com a educatiu, el que farà, si més no, que augmenti les ventes.
He volgut posar aquesta fotografía perquè els camions són un dels objectes preferits dels infants (de quasi totes les edats, des d'infantil fins primària) i, a més, aquests són especials pels missatges que hi ha escrits:
Why pay more? - Per què pagar més?
We shop, we drop - Comprar fins que el cos aguanti
La segona frase m'ha fet especial gràcia, per dir-ho d'alguna manera, ja que està relacionat amb el què estem comentant: l'atractiu de les juguetes sense que tinguin la finalitat pedagògica especificada.
Cabero ens proposa diferents estratègies
d'avaluació d’aquest material:
oL'autoavaluació pels productors de material
oLa consulta als experts i l'autoavaluació dels usuaris
Això està perfecte, el que ens proposa Cabero. Però, la realitat és que quasi ninguna marca de juguerois ho fa, és a dir, ho fan però en quant a marketing, per a poder vendre les juguetes, no com a control pedagògic, com a avaluació de si les juguetes són educatives realment. Aquest és un valor afegit que, desgraciàdament, no es fa.
Hi ha diferents aplicacions d'internet a l'escola
1.Permet cercar recursos i informació
2.Investigar mitjançant la
xarxa
3.Intercanviar experiències
4.Eines d’expressió i
creativitat
5.Eines de comunicació
Tornem al mateix que hem dit abans; tot això són possibilitats, si el mestre està capacitat i si l'escola té recursos, és a dir: per una banda, per molt que tinguem 25 ordenadors conectats a Internet, si el mestre no sap fer funcionar un ordenador ni els programes educatius dels què disposa, tots aquests recursos seràn inútils. I, per una altra banda, per molt que un mestre tingui molts de coneixements, si només disposem d'un ordenador per a 25 infants, també serà inútil, ja que el temps individual serà ínfim. Per a que aquestos recursos ens dónin una mínima qualitat, s'han de complir, al menys, aquestes característiques.
Un exemple d’aplicació que ens ofereix la web 2.0 i que és fàcil d'utilitzar (encara que el mestre que ho vulgui fer servir a l'aula ha de saber, primerament, que tots els seus alumnes tenen internet a casa o que poden anar a alguna biblioteca amb les famílies, per si hi hagués alguna condició "especial·) és la "Cacera del tresor". Aquesta és una activitat didàctica on s’exposen una sèrie de preguntes sobre un tema, a mode de projecte, i el mestre, com a recurs, aporta una sèrie de pàgines web on les famílies trobaran les respostes ràpida i senzillament. En aquesta activitat també es pot incloure, a mode de conclusió, una pregunta final com a resum de tot el que s'ha fet, sense adjuntar cap pàgina web, però que la resposta sigui fàcilment deduïble a partir del es respostes anteriors.
Aquesta activitat és una molt bona manera de fer partíceps a les famílies de les activitats de les escoles i, a més, de posar-s'ho fàcil, ja que moltes vegades, per no saber per on començar o per tenir massa informació a la "Wikipèdia" (per exemple, ja que sol ser la pàgina preferida de tothom per a cercar informació) ho solen deixar un poc abandonat. D'aquesta manera crec que es motiva bastant a realitzar la recerca d'informació juntament amb els infants i, així, tenir més relació amb les TIC al costat de les famílies.
Óbviament, les possibilitats didàctiques dels ordinadors i de les xarxes són molt àmplies; només hi ha que veure tots els avenços que tenim en les TIC en els darrers anys, per exemple, en els nostres mòvils, per a poder fer-nos una idea del que podem arribar a fer a una aula.
Així, doncs, amb aquesta modernització, també han d'aparèixer noves demandes, segons Cabero: l'actualització dels coneixements per part del professorat i noves competències dels alumnes. Aleshores, parlem de la web 2.0, on el mateix autor ens diu que la innovació en l'aprenentatge es converteix en necessitat.
Després de llegir aquestes línies, s'em fa lògica aquesta afirmació, ja que ara mateix se'm ve a la ment una imatge de com la societat avança però l'escola queda antiquada, estancada en els anys passats. Per a què els nostres infants puguin estar motivats i l'escola vagi a la vegada que la resta de la societat, s'ha de fer que els professors tinguin els coneixements adequats per a impartir les classes segons el moment en què es trobi la societat. Així com ens sembla impropi no disposar d'accessos per als minusvàlids en llocs públics, per exemple, baix el meu punt de vista, també ho és que l'escola sigui un lloc que queda endarrerit amb respecte a la societat on es troba. Sé que és una comparació un poc dura, però si obrim els ulls i observem com els infants (la gran majoria d'ells) d'avui en dia, de les nostres aules, a casa seva tenen quasi tots els mitjans tecnològics que volen i quan arriben a escola, els fan treballar amb mitjans rudimentàris, crec que no és ni necessari que ens preguntem què és el que està fallant.
Tot això ens serveix d'ajuda per a explicar el què segueix explicant-nos Cabero, de per què els infants prefereixent esbrinar com funciona un aparell mitjan l'assaig-error que no llegint el manual d'instruccions (i molts adults també, jo estic inclosa).
A més de tot això, mitjançant la xarxa ens és més fàcil (als infants i a tots) el cercar respostes a les nostres preguntes: més ràpidament i més quantitat d'elles. Segons Boschma (2007, 59), avui en dia, dir "perquè sí" no ens basta, per aquesta raó necessitem cercar explicacions i ens és molt més fàcil posar-lo al Google que cercar-ho a un lligre. També, la crua realitat és que quasi tothom de classe mitja té ordenador a casa seva, però no tothom té diccionari (ho sé perquè dono classes particulars de repàs a infants de primària).
Per una altra banda, Castaño (2008) ens diu que la web 2.0 no és una revolució tecnològica, sinó que més bé és una actitud, una revolució social. M'agradaria analitzar un poc aquesta afirmació. Jo crec que el que ens vol dir és que des de sempre la manera que han tingut els ciutadans d'informar-se ha estat de forma vertical descendent, i no hi havia reciprocitat, no hi havia intercanvi d'informació. Amb la incorporació de la web 1.0 que això canviés va començar a donar forma i, ja, definitivament amb la web 2.0 s'ha fet realitat. L'intercanvi d'informació entre les persones de tot arreu del món, el no haver de creure el primer que s'ens diu del primer que publica una notícia, això és, d'alguna manera, inconformisme; per això crec que Castaño diu que es tracta d'una revolució social.
El dolent d'això darrer és que s'està reivindicant, segons Cabero, que massa gent publiqui informació que no és de fiar com si ho fós, sense fonts ni exigències de la realitat. Així, els usuaris que cerquen aquesta informació i no es preocupen d'on prové, poden obtenir informació falsa i/o errónea.
A més, Kenn (2007, 23) parla que la revolució Web 2.0 ens està portant a una superficial observació del a realitat més que a un anàlisi selectiu; un caos que oculta la informació útil; i que, a més, estam en presència d'una nova generació de cleptòmans de la propietat intel·lectual. Això és el que parlàvem línees més amunt. Quan deixa d'haver-hi control sobre el que es publica i la gent no té consciència del que llegeix, és quan la societat torna a deixar de tenir el control de la informació i torna a estar sotmesa a mentides que hi ha que tornar a filtrar.
Seguint, però, amb el tema educatiu, Cabero parla que en aquest moment històric on ens trobem amb la revolució Web 2.0, obligatòriament hi ha unes noves necessitats, amb nous problemes a resoldre i plantejar, amb alumnes que presenten unes característiques congnitives, actitudinals i socials diferents a les de generacions anteriors. És aquí on l'autor parla de l'Educació 2.0. Parlem que el mestre ja no té la funció d'informador com l'havia tingut; ara les seves funcions seran de guia, orientador i disenyador de situacions mediades d'aprenentatge, per a què els alumnes adquireixin coneixements, competències i habilitats, individual o col·lectivament. A més, també ens diu que l'aprenentatge col·laboratiu i cooperatiu en front al competitiu serà el que marqui i dirigeixi el procés formatiu, com les redes socials; així l'estil serà horitzontal, no vertical.
García Aretio (2008) també ens diu que l'ús de les ferramentes web 2.0 facilitarà la col·laboració deslocalitzada de l'espai proper en el qual es desenvoluparà l'acció formativa, afavorint la mobilitat virutal dels estudiants.
Després de tots els comentaris i reflexions d'aquests autors, i de tenir clar que les possibilitats didàctiques dels ordinadors i les xarxes per a la transformació de l'educació són grandioses, la meva conclusió és que el més important és ensenyar a cercar la bona informació i no quedar-se amb la primera que es trobi, ensenyar als infants a cercar-la i també a saber triar-la i, algún dia, tal vegada, a publicar les seves feinetes, sobretot a ensenyar als mestres els grans recursos que tenim i a saber utilitzar-los, perquè no és apropiat que un infant de 6 anys tingui més coneixement de com utilitzar un ordenador que un mestre. S'ha de tenir consciència de voler reciclar-se. I també hem de transmetre el valor educatiu i didàctic de les noves tecnologies a les famílies, i que les utilitzin en seny, i que prediquin amb l'exemple.
I ja per acabar definitivament, aquí vos deixo un brevíssim video sobre els nens i les noves tecnologíes. M'ha fet especial gràcia perquè són dibuixets i hi ha que llegir, però parla dels nadius digitals i de la incertidumbre dels mestres en front de les TIC; al final és una "petita"propaganda d'un institut d'estudis, però és interessant!
